Tot i que el darrer tram del riu Ebre té força meandres, entre ells destaca de manera excepcional el que es forma al seu pas per Flix, girant al voltant d’un turó que domina el seu curs. El pas de l’Ebre per la població ha marcat de forma evident la seva història, especialment en el transcurs de guerres i batalles des de temps immemorials. La humanització de l’Ebre ve de temps molt antics: el poblat iber de Sebes, amb origen al segle VII aC, n’és un bon exemple, i a Flix perdura fins als nostres dies, amb el riu com a font de vida i recursos.

Les transformacions del riu per part de l’home han estat una constant al llarg del temps. Una de les primeres es va produir a l’època medieval, amb la construcció d’un assut de 800 metres davant de la zona de Sebes. S’estenia en diagonal d’esquerra a dreta del riu i tenia la finalitat de dirigir l’aigua cap a la població i els regadius amb l’ajuda d’una sínia així com d’embassar l’aigua quan a l’estiu el cabal era baix.

El 1858 es va dur a terme una altra intervenció que modificà considerablement el curs del riu. Es tracta de la construcció del canal de navegació i la resclosa, una obra que formava part d’un gran projecte de la Real Compañía de Canalización del Ebro que pretenia unir Saragossa i Barcelona mitjançant la navegació en un moment en què el riu era la principal via de comunicació.

Amb la instal·lació de la Fàbrica Electroquímica de Flix a finals del segle XIX, Flix es transforma definitivament vivint la seva pròpia revolució industrial. La fàbrica va aprofitar l’antic assut per conduir l’aigua a la Casa de Turbines, una petita central hidroelèctrica que proporcionava energia al complex industrial. El 1915 es va fer un recreixement a l’assut per abastir la demanda d’energia que cada cop més experimentava la fàbrica, però tot i així la metamorfosi del riu produïda per les riuades seguia sent important. De les grans riuades que es té constància, cal destacar la de 1787, la de 1907 (que va pujar sis metres i va arribar fins a la plaça de l’Església, on es plantà un freixe en commemoració) i la de 1937.

Finalment, el 1948 es van posar en funcionament la nova central hidroelèctrica i la presa, amb un salt d’11,7 metres. Al mateix temps, es van construir un canal de navegació i un canal que abastia la central que travessaven la part més estreta del meandre.  La construcció de l’embassament suposà que s’inundessin part de les instal·lacions de la fàbrica, l’assut i les illes que hi havia davant el barranc de Sant Joan. S’afavoria d’aquesta manera una intensa sedimentació de llims fluvials i s’originava el que ara és un dels canyissars més grans de Catalunya.

Tot i que segles abans ja es feia referència a aquesta zona d’aiguamolls, estava majoritàriament ocupada per zones de conreu. El seu abandonament, a partir de la industrialització de la vila, va permetre, en certa manera, la recuperació del que li era propi al riu i ha permès el desenvolupament d’hàbitats de ribera en la seva plenitud.

Amb la construcció dels grans embassaments de Riba-roja d’Ebre i Mequinensa als anys 60, la dinàmica del riu Ebre va quedar completament transformada. Una altra problemàtica que va afectar a la zona fou l’acumulació de residus al marge dret, provinents de l’activitat industrial. Gràcies a un projecte de descontaminació pioner a Europa s’han pogut retirar i tractar, deixant la llera sense aquest impacte ambiental.